El so i com lescoltem
Per conèixer com enregistrar i mesclar diferents sons és imprescindible saber que és el so, quants elements el formen, com interactuen amb altres elements, i quines sensacions ens produeixen en els oients.
Dos grups ò classificacions podem fer en aquest àmbit:
1- El so i els elements principals que el formen: Amplitud i dB SPL, Freqüència i Tonalitat, Timbre, Fase i Envoltant del so. Com escoltem, Velocitat del so, Longitud d’ona, Emmascarament
2- Interaccions del so amb elements físics: Acústica i Psicoacústica, Reflexió, Difracció, Absorció i Ressonància. Eco i Reverberació, Ones estacionaries, Ressonadors de Helmholtz, efectes Huygens, Hass, i Doopler.
L’objectiu d’aquest treball no és explicar tota la física del so amb detall. Nombrosos llibres entre ells els que anomeno a la bibliografia ho expliquen molt bé. Malgrat tot si que m’agradaria fer un repàs i resum dels principals conceptes bàsics que ens ajuden a entendre el so.
So
Variacions ràpides de pressió, que en un mitjà elàstic com l’aire, són sensibles a l’oïda. Aquestes variacions ràpides de pressió ò ones sonores, es desplacen de forma longitudinal en la direcció de la propagació de l’ona sonora, creant zones – del aire si el mitjà és aquest – amb partícules més comprimides i partícules rarificades ò més distanciades.
El so necessita un mitjà perquè es pugui transmetre, aire ò gas, líquid ò sòlid. En el vuit el so no es pot crear ni es pot transmetre.
Amplitud
La primera característica del so és l’Amplitud, que ens parla de quan fort ò dèbil és un so. Aquest paràmetre es mesura com a la pressió atmosfèrica en unitats de pressió però son quantitats molt diferents (en el cas de la pressió atmosfèrica meteorològica es fa amb mili bars, i en el cas del so en o Pascals). En el so, són variacions ràpides de pressió.
La pressió Sonora d’Umbral d’audició de l’oïda està en els 20 μPascals a la freqüència de 3KHz, i el Umbral del dolor (valor de mitjana entre diferents edats i situacions), és de 20 Pascals o 20×106 μPascals, a 1Khz.
Aquestes diferències de pressió sonora de 106 són massa grans per poder ser una mesura de sonoritat i tanmateix no es corresponen amb les diferents sensacions auditives que generen, ja que 1 Pascal d’increment o disminució sobre diferents pressions sonores no crea les mateixes sensacions d’augment o disminució sonora a l’oïda .
Per treballar amb quantitats més operatives, la pressió sonora dels Pascals, la convertirem en dB SPL.
El nom de bel, en honor a Graham Bell, és la diferència mínima que hi ha d’haver entre dues intensitats perquè pugui ser percebuda per l’oïda.
1 bel = log I2 – log I1 = log I2 / I1
Per ser més pràctics es va desenvolupar el dB com a dècima part del bel.
dB = 1/ 10 bels
dB = 10 log I2 / I1
I com que les intensitats sonores són proporcionals als quadrats de les pressions sonores, el nivell N de decibels referit a una pressió sonora serà:
N dB = 20 log P / Po
L’escala logarítmica dels dB crea una equivalència sonora més real entre el com escoltem, i les unitats de pressió sonora de Pascals. Si a una pressió sonora de 1 Pascals l´augmentem a 2 Pascal, la diferència serà de 6 dB, i si passem de 10 Pascals a 20 Pascals també la diferència és de 6dB
Els decibels tanmateix poden referir-se a una relació logarítmica entre dues quantitats ja siguin watts, volts, ampers, guanys de llum, o altres. Per saber a quins tipus de dB ens referim, cal afegir-hi un nom, dB SPL, dBm, dBv, dBu etc. que ens diu de quin tipus de dB parlem i quines quantitats tenen de referència a 0dB.
Si prenem com a referència el Umbral d’audició amb una pressió de 20 μPascals i li donem el valor 0dB SPL ( Sound Pressure Level ) , i la comparem amb 20 Pascals que es el Umbral del dolor, ens donarà una amplitud de 120 dB SPL.
L’escala logarítmica dels dB crea una equivalència sonora més real entre el com escoltem, i les unitats de pressió sonora de Pascals. Si a una pressió sonora de 1 Pascals l´augmentem a 2 Pascal, la diferència serà de 6 dB, i si passem de 10 Pascals a 20 Pascals també la diferència és de 6dB
Els decibels tanmateix poden referir-se a una relació logarítmica entre dues quantitats ja siguin watts, volts, ampers, guanys de llum, o altres. Per saber a quins tipus de dB ens referim, cal afegir-hi un nom, dB SPL, dBm, dBv, dBu etc. que ens diu de quin tipus de dB parlem i quines quantitats tenen de referència a 0dB.
la formula del dB és dB = 20 log A/B
Si apliquem la formula amb:
A= Pressió sonora Umbral del dolor 20×106 μPascals = 20 Pascals
B= Pressió sonora Umbral audició 20 μPascals = 0,00002 Pascals
La quantitat resultant serà de 120 dB
Pascals 20μPa. 40μPa. 2Pa. 4Pa. 8Pa. 20 Pa.
dB (SPL) 0 dB 6dB 100dB 106dB 112dB 120dB
D’aquesta manera podem observar que l’ampla dinàmic de l’oïda és de 120dB, i alhora de dissenyar aparells de so es treballa amb aquestes referències de sensibilitat auditiva. Aquest valors d’Umbral d’audició i d’Umbral del dolor, al ser subjectius estan valorats com a valors mitjans de la sensibilitat auditiva, després d’analitzar molts voluntaris.
Aproximadament cada vegada que augmentem el so amb una sensació del doble de fort, augmentem aproximadament uns 10dB de SPL. Cada vegada que augmenta el doble la pressió sonora augmentem 6dB, una mica menys que el doble de la sensació auditiva inicial.
Freqüència
Les variacions ràpides de la pressió sonora al llarg del temps, les anomenem cicles per segon, ò Freqüència. La unitat de freqüència utilitzada en el so és el Hertz. L’oïda humana és capaç d’escoltar des de 20Hz fins a 16-20KHz aproximadament, i amb valors inferiors a aquestes freqüències trobem els infrasons per sota dels 20Hz i els ultrasons els que estan per sobre dels 20KHz.
Amb una classificació clàssica de freqüències, es parla de freqüències greus i agudes, però en l’operació del dissenyador de so podem dividir l’espectre sonor amb cinc grans grups de freqüències.
Greus: de 20 a 80 Hz (2 octaves), són les notes més baixes del piano, orgue, baix , so de terratrèmols i tempestes. L’excés de greus pot fer sonar brut i pesat.
Mitjos greus: 80 a 320Hz (2 octaves) bateria, piano , violoncel, trompa i batería. Forma el equilibri musical en moltes obres musicals. L´excés pot fer sonar estrident i el seu defecte pot sonar diàfan. Ens defineixen la base del so i amb un bon nivell creen un so agradable.
Mitjos: de 320 a 2500 Hz (3 octaves) Tons fonamentals i harmònics, sobretons de greus, i so ric de la majoria de sons. En excés pot generar so desagradable i crea fatiga auditiva i creant un so atrompetat.
Mitjos Aguts: de 2500 a 5120 Hz (1 octava). fins a 3500Hz és la zona de major sensibilitat, però exagerades poden reduir el reconeixement de les consonants. Per sobre de 3500Hz defineixen el so i la claredat i la presencia.
Aguts: de 5120 a 20000 Hz (2 octaves) Son els que aporten menys quantitat de potència del so i ens donen brillantor i vitalitat. Augmenta la sonoritat del espectre de mitjos. Augmentant els 5000 Hz dona la sensació d´apujar la sonoritat dels nivells mitjos i al seva pèrdua denota distanciament. Excessius 6000Hz i superiors, sona electrònic i sibilant.
Tanmateix una altre manera d’identificar les freqüències d’un so és associar-les amb vocals
A number of reserchears have noted that associating specific wovel sound with octave freqüències can help listeners identify frequencies because of the formant frequencies preasent in each wovel sound.
The folloving vowel sounds roughly correspon to octaves frequencies:
- 250 Hz = [u] as in boot
- 500 HZ = [o] as in tow
- 1000 Hz = [a] as in father
- 2000 Hz = [e] as in bet
- 4000 Hz = [i] as in beet
Matching frequency resonances to specific wovel sounds can help with learning and memory of these particullar frequencies. The wovel sound can then be linked to specific ocatve frequency.
“Audio Production and Critical Listening Technical Ear Training” by Jason Corey (Chapter 2, p48 )
Altres classificacions de freqüències també divideixen l’espectre sonor amb dues, tres, quatre, o fins a sis bandes que es corresponen amb grups d’EQ en els Plugin o Taula de so.
Freqüència i sonoritat
Després de mesurar el so en dB SPL, ens trobem que aquests resultats els hem de corregir ja que les sensacions que creen en l’oïda humana depenen a més a més de l’amplitud, de la freqüència. No escoltem igual de fort 80 dB SPL a 1kHz, que 80 dB SPL a 100Hz.
Frequency and amplitude, however, are interdependent, and the asumption is not valid. Varying a sound’s frequency also afects perception of its loudness, an variying a sound’s amplitude affects perception of its pitch.
“Audio in Media” Chapter 2 Sound Design, from Stanley R Alten
Aquesta sentència és molt important d’assimilar doncs en el treball del Dissenyador de So s’ha de tenir en compte com escoltem i com interactuen la freqüència i la sonoritat. Després en un altre l’apartat veurem com les variacions d’amplitud ens afectaran la percepció de Pitch o tonalitat.
La primera variable és la que tenim quan a la mateixa pressió sonora no escoltem les diferents freqüències amb la mateixa sonoritat. Les corbes isofòniques o d’igual sonoritat, representen quina pressió sonora necessitem a cada freqüència perquè les escoltem igual de fortes.
Aquestes corbes nomenades Fletcher & Munson per ser-ne els creadors, són importants per comprendre molts efectes sonors que ens passen amb el so a les mescles i reproducció del so. De 2 a 5 KHz és on tenim mes gran sensibilitat auditiva mentre que les freqüències més greus necessitem molta més pressió sonora per escoltar-les igual de fortes que els mitjos. També variarà la sensibilitat auditiva en funció dels nivells de pressió sonora, fort o fluix, en que estiguem treballant.
Aquestes corbes es refereixen a una unitat subjectiva auditiva que són els Fonis, i que relaciona els dB de pressiò sonora del so, amb la sonoritat subjectives de l’ oïda a diferents freqüències. Cadascuna de les corbes isofòniques representa la sensibilitat de l’oïda respecta la pressió sonora i la freqüència.
Quan abaixem el volum d’ una música ho fem en tot l’espectre sonor però les freqüències més greus, i en menor mesura les freqüències agudes, notarem que perden més sonoritat. Al abaixar el volum, escoltem l’espectre sonor dels sons de diferent manera. Diríem així, que abaixem més unes freqüències que altres, i no escoltem igual que abans tot l’espectre sonor.
Per ponderar la diferent sensibilitat auditiva a diferents freqüències, en els mesuradors de so, els Sonòmetres, s’apliquen corbes de ponderació. Aquestes corbes de ponderació , A B C i D, es corresponen a diferents nivells de sonoritat, i són la inversa de les corbes isofòniques de la gràfica anterior. Les corbes isofòniques de color morat, ens representen quina pressió sonora -en el eix vertical-, necessitem a diferents freqüències, perquè les escoltem igual de fortes.
Les gràfiques de ponderació, (inverses a les de igual sonoritat) que apliquem als Sonòmetres tenen la funció de relacionar la pressió sonora dels dB SPL, amb els Fonis relatius a com escoltem les diferents freqüències.
A = 40 Fonios
B = 70 Fonios
C = 100 Fonios
D = a més de 100 Fonios
A partir de la equivalència anterior podem parlar de dB SPL ponderats a la corba A ,B, C, o D per mesurar la sonoritat del so. Aquests dB SPL ponderats es refereixen a quantitats objectives de so SPL als que hem aplicat la corba de sensibilitat auditiva, i per tant han passat a ser unitats de sonoritat subjectives.
El pont que parlàvem en el primer capítol entre paràmetres objectius i subjectius del so, es reflexa en aquest apartat, amb les corbes de ponderació del sonòmetre.
Encara que tenen certa relació amb els dB dels faders i botons d’una taula de so, no es pot fer una equivalència directa entre uns i les sensacions auditives que ens creen.
Per posar un exemple, quan en un fader de la taula de so abaixem 10dB el volum del so d’una veu, això no ens produirà el mateix efecte en totes les freqüències de la veu i tindrem a més a més, una sensació d’aprimar la veu.
Quan escoltem la música a un nivell més baix, la majoria d’amplificadors HIFI ens recomanen que premem el botó Loudness per compensar aquest desequilibri.
Si tenim una música de fons en una mescla de varis sons, i volem que soni més fluixa però amb un espectre sonor igual , caldrà compensar la equalització perquè sigui així, ja que la baixada de nivell no serà igual a totes les freqüències.
Hi han molts exemples de mescla de musica amb diferents instruments a diferents volums, que cal tenir en compte i compensar-ho amb equalització a l’hora de mesclar, si volem mantenir l’espectre sonor de la font de so original.
Un experiment que podem fer, és escoltar música de piano de JAZZ PIANO SOFT i abaixar el volum de reproducció del monitor, just per sobre de quan deixem d’escoltar la música. Deixarem d’escoltar les notes més greus, i de tant en tant escoltarem unes notes més fortes que altres. La música la notarem incomplerta o parcial degut a la diferent sensibilitat auditiva respecta la freqüència a baix volum.
En els equips de so de PA, o en els altaveus dels bafles, es pot veure que els altaveus d’aguts són molt més petits i necessiten molta menys intensitat sonora que els altaveus greus.
No podem mesurar del tot les sensacions sonores, ja que varien segons les persones, la freqüència, la seva amplitud, i el lloc on es reprodueixen, i amb quins altres sons ho mesclem.
És habitual que quan mesclem observant un mesurador Picòmetre de senyal elèctric de so, no tots els nivells mesurats es corresponen de forma idèntica amb les sensacions acústiques corresponents. Quan mesurem una veu de baix en un Picòmetre i està a nivell, i la mesclem amb una veu soprano, i si aquesta última també la posem al mateix nivell de Picòmetre, ens sonarà més forta. Els mesuradors de nivell com els Picòmetre, no són mesuradors de sonoritat, són mesuradors de senyal elèctrica, que no coincideix de forma general amb com escoltem ( si tot foren veus ò instruments amb freqüències similars pot assemblar-se més).
Picòmetre mesurador de dB elèctrics.
Sonòmetre mesurador de nivells dB SPL ponderats
Ambdós mesuradors mesuren dB, uns dB són dB elèctrics ( dBu, dBv, dBm) i els altres dB SPL.
Si la mesura del Sonòmetre esta ponderada ( A-D) de sensibilitat auditiva, la variació de dB coincidirá amb la sonoritat auditiva de l’oïda. Aquestes variacions de dB però no coincidiran en tot l’espectre sonor entre el Picòmetre i el Sonòmetre. Mentre les nivells del Picòmetre tenen en compte només el senyal elèctric independentment de la freqüència, el Sonòmetre, al tenir aplicada les corbes de ponderació, no serà equivalent als dB del Picòmetre en tot l’espectre de freqüències.
Tanmateix les corbes d’igual sonoritat ens diuen que si la pressió sonora és molt alta, les diferents freqüències les escoltarem amb una resposta més plana. Per aquest motiu una mescla musical de diferents sons escoltada a un nivell elevat de pressió sonora, pot sonar molt diferent a nivell d’espectre sonor de quan la reproduïm a un nivell sonor molt més baix ò normal. A un nivell molt alt d’escolta tot sona, uns més forts que altres però tot sona, quan abaixem el volum es quan notarem més les diferències entre uns i altres sons.
Si en una mescla musical tenim algun so que ha de sonar molt més fluix, i per ajustar-lo i equalitzar-lo, l’escoltem a un nivell fort en “Solo”, i després el posem a la mescla a un nivell fluix, tindrem segur una falta de greus i aguts que no es correspondrà en el que hem ajustat abans quan l’escoltàvem a un nivell molt més fort i sense cap altre so mesclat. Per això després d’ equalitzar un so amb PFL o Solo, si ha d’anar mesclat amb altres sons, haurem probablement de tornar a ajustar-lo a la mescla general.
Quan ajustem un efecte de So com el vent, l’equalitzem escoltant-lo a un nivell mig, i després quan el mesclem molt més baix, haurem de corregir l’equalització per compensar que en algunes freqüències més agudes i greus s’han reduït més que en altres i ens ha canviat l’espectre del so.
Pitch o Tonalitat
La sensació que ens crea una freqüència sonora en general s’anomena Pitch o Tonalitat del so.
De la mateixa manera que parlàvem de l’amplitud sonora referida a mesures objectives i subjectives, amb la freqüència també passa de forma semblant.
Les freqüències més agudes es corresponen a un Pitch alt i les greus a un Pitch baix. L’ oïda d’algunes persones es capaç de discernir diferències de fins a 2Hz, mentre la majoria necessitaríem una diferència de 7 Hz. Quan aquesta diferència entre dos sons de diferents freqüències van augmentant, i les reproduïm al mateix temps poden passar dues coses: es creen interferències constructives o destructives. Podem sumar, restar, o variar espectre, i això es degut a la Relació de Fase i a l’ amplitud de cada ona sonora.
Quan escoltem dos notes musicals simultàniament, i ens generen una sensació harmònica, diem que els dos sons, son consonants. En la terminologia musical s’anomena intervals a la diferència entre dues notes musicals; quan dos sons tenen les freqüències amb una relació de 2:1 parlarem que estan separats per una Octava i la sensació que ens crea és consonant i harmònica. Després hi han altres intervals que es fan servir a nivell musical, i els més coneguts són els intervals de tercera, quarta, i quinta. Les relacions de freqüències en aquests intervals són:
- Octava = 2:1
- Tercera = 5:4
- Quarta = 4:3
- Quinta = 3:2
L’oïda humana escolta una mica més de 10 Octaves. Per agrupar les diferents freqüències, respecta les sensacions que ens creen, les agrupem en cinc bandes o grups de freqüències que abans hem nombrat en l’apartat de Freqüència.
Llei inversa quadrat de la distància
El so sabem que quan es desplaça en el aire, es va atenuant en la distància en una proporció anomenada “inversa del quadrat de la distància” i on la seva forma de càlcul és:
Cada cop que doblem o dividim per dos la distància a la font sonora, la intensitat sonora es redueix o augmenta amb la inversa del quadrat de la distància entre els dos punts. En altres paraules doblar la distància de la font sonora provoca que la intensitat decreixi la inversa del quadrat i així successivament.
Intensitat ∞ 1 / d2
Això seria per mesures amb intensitat sonora i si fem la equivalència en dB equival a:
Per tant cada vegada que doblem la distància allunyant-nos des de 1 metre a 2 metres , o doblem la distància de la font sonora, la relació serà de 6 dB.
Timbre
La qualitat individual d’un so, que el distingeix d’altres sons s’anomena Timbre.
Els sons purs que només tinguin una freqüència, gairebé no existeixen, i la immensa majoria de sons, son de forma complexa. El sons estan formats per la suma de diferents freqüències que ens dona com a resultat un so complex. És així que els sons, majoritàriament, són compostos per una suma ordenada de diferents freqüències, i aquesta suma de diferents freqüències ens dona la qualitat que anomenem Timbre.
Els sons complexes estan formats per una freqüència Fonamental i unes freqüències Harmòniques d’aquesta, que totes sumades ens donen el so complex.
La relació entre freqüències Fonamentals i harmònics es basa en múltiples de la Fonamental. Si tenim una freqüència Fonamental de 1 Khz, els seus harmònics parells seran múltiples de 2, 4 , 8, etc i seran 2Khz, 4khz, 8Khz etc. i els harmònics imparells seran múltiples de 3, 5, 7, etc. i seran 3kHz, 5Khz, 7Khz etc. La suma d’Harmònics i el primer Harmònic o Fonamental, donarà com a resultat un so complex.
Durant molt de temps es va pensar que només la intensitat de diferents Harmònics determinava el Timbre d’un so, i no és del tot cert.
La forma com comença un so és molt important. Qualsevol nota musical comença amb un número de freqüències que no tenen relació amb la freqüència Fonamental i que moren just després dels primers cicles, aquestes freqüències s’anomenen Transitoris Inicials, i com a part del so, si es troben ausents o distorsionats, ens dificulta la diferenciació i el coneixement del so d’un instrument. Tenen una gran importància a l’hora de diferenciar diferents instruments musicals que s’assemblen.
L’envoltant del so, te molt a veure amb el Timbre. Si canviem la manera com evoluciona un so al llarg del temps, podem confondre els sons de un instrument amb un altre.
“Timbral quality- primarly frequency content and espectral balance. Every analog component from the microphone to the input of the recording Device, as well as every stage of analog to digital conversion and re-quantization will have some effect on the timbral quality of audio.”
Not only can music recordings be recognized by their musical melodies, harmonies, and structure, they can also be recognized by the timbres of the instruments created in the recording process. Sometimes timbre is the most identifying feature of the recording.
“Audio Production and Critical Listening – Technical Ear Training”
by Jason Corey
Envoltant del so ADSR
És molt important coneixer com es desenvolupa un so al llarg del temps. L’envoltant del so s’anomena abreviadament ADSR i correspon a Atack, Decay, Sustain i Release. L’Atack es just com comença el so, abans d’iniciar la vibració més permanent. El Initial Decay o Decay, és les variació de sonoritat després del Atack, el Sustain es quan de temps es manté sostingut el so fins arribar al Release, que es la forma com va disminuint el so fins a deixar de sonar.
Dos instruments musicals, amb la mateixa nota musical, i per tant amb la mateixa freqüència, i amb la mateixa amplitud, poden sonar diferents degut al envoltant del so.
Canviant i reduint l’Atack del so de un piano, l’escoltarem semblant a un orgue. També ens pot passar que el so d’una trompeta s’assembli a un oboè, si li reduïm l’Atack. La manera con finalitza el so també te a veurà amb el recinte acústic ò la reverberació de la sala on es reprodueix el so. A les ressonàncies pròpies del instrument, l’acústica de la sala i la psicoacústica jugaran un paper molt important.
Fase
S’anomena Fase acústica a la relació de temps entre dues o mes ones sonores en un punt determinat dels seus cicles.
El so està format per cicles repetitius que es poden dividir amb seccions regulars que anomenem graus. Si dues ones sonores comencen al mateix punt direm que aquestes estan en fase, i es reforçaran una amb l’altre i el resultat augmenta l’amplitud del so. Mentre que si dues o mes ones sonores començant el so a diferents temps es pot dir que estan fora de fase i per tant decreixerà la amplitud resultant.
Si dues ones tenen la mateixa freqüència, forma d’ona, volum i fase, i les sumem, el so resultant sonarà 6dB més sonor. Si per contra aquestes mateixes ones estan fora de fase 180º, es cancel·laran mútuament.
La suma de sons i la relació de fase acústica la podem constatar per exemple, en la posició dels micròfons. La fase acústica entre la posició de dos micròfons, un més a prop que un altre, farà que depenent de la posició pugui canviar el timbre resultant dels dos sons quan els mesclem.
Una petita formula de col·locació de dos micròfons, és distanciar entre ells, tres vegades la distància del que està més a prop de la font sonora.
Molts aparells de processat del senyal de so com els Plugin, generen un retard de so o Delay en el processat, i poden incidir en la mala resposta de Fase de la mescla; per compensar-ho cal igualar i compensar els retards de tots els diferents canals de so perquè no ens afecti a la fase del so mesclat.
Velocitat del so
La velocitat del so en el aire i amb una pressió atmosfèrica de 1 Atmosfera, amb una temperatura de 200 C, és de 343 metres/segon i variarà aproximadament en un 1% per cada grau de temperatura que augmentem i el mateix en negatiu si disminuïm la temperatura. El so corre més en temperatures altes que en les més baixes.
325 m/s a -10º C
337 m/s a +10º C
343 m/s a + 20ºC
Aquestes quantitats són notablement inferiors a la velocitat de les ones electromagnètiques o de la llum que és de 300.000 Km/segon
Longitud d'ona
S’anomena longitud d’ona a la distància entre les parts de cada cicle adjacent. La relació més important és la que es refereix entre velocitat del so , freqüència, i longitud d’ona.
Tabla de algunes freqüències i la seva longitud d’ona:
|
Freqüència
|
Longitud d´ona
|
|---|---|
La longitud d’ona és rellevant per la comprensió de com els objectes i salas acústiques afecten la difusió absorció i reflexió de les ones sonores.
Emmascarament
La percepció sonora de varis sons sumats depèn de la freqüència i l’amplitud. L’emmascarament converteix un so en molt més dèbil sonorament quan una altre so molt més fort i amb una freqüència semblant, vibra simultàniament. Les altes freqüències són més fàcils d’emmascarar que les baixes, i el so resultant de la suma de diferents sons dependrà del fort que sonin altres sons al mateix temps.
L’efecte d’emmascarament és major quan les freqüències estan molt properes i disminueix quan són més llunyanes. Aquest efecte és important quan realitzem una mescla musical, un instrument el podem escoltar individualment be però pot ser emmascarat per un altre que es troba a un nivell mes fort i amb una freqüència semblant. En el espectre sonor de la mescla cal fer-hi lloc a les diferents fonts sonores o instruments, i a vegades cal canviar el so original d’un instrument o de una veu, perquè s’avingui i pugui expressar-se millor en el conjunt de la mescla.
En una orquestra clàssica el director regula, en alguns passatges, el volum d’una secció d’orquestra, perquè pugui escoltar-se altres instruments solistes com una guitarra per exemple. En passatges orquestrals en que tots els instruments toquen alhora, és fàcil veure i escoltar que no escoltem tots els instruments, i que uns tapen o enmascaran altres.
